De la despossessió de propietats a les resistències de dones organitzades

La població palestina s’afronta a un context que pretén denigrar les seves vides fins a fer-les desaparèixer del mapa. S’afronta a una triple amenaça: l’ocupació, l’apartheid i la neteja ètnica. El seu punt en comú és el patriarcat. I és que, de tota la població, les dones són els subjectes més revictimitzats: per ser dones, àrabs, palestines i, majoritàriament, musulmanes. L’imaginari que impregna les societats europees envers l’“altra” és el de dona submisa i servil. Però, més enllà d’aquesta única veritat, producte de la nostra “biblioteca colonial”, com va encunyar el filòsof camerunès Achille Mbembe, la vida als carrers palestins s’oposa diametralment a aquests estereotips: les dones són plurals i les seves lluites també. La resistència palestina, tot i que el relat sionista ho hagi intentat ometre sistemàticament, existeix, està escrita i s’escriu en femení. Quanta més repressió s’exerceix, més sororitat i més solidaritat emergeix entre la població. Així ho transmet, també, el lema “existir és resistir”.

En efecte, existir ja és un acte de resistència com a tal, i encara més si es fa una retrospectiva històrica. Cal recordar que Palestina va estar 400 anys sota el domini del sultanat otomà i 25 anys com a mandat britànic. L’oportunisme del moment va tenir lloc amb la creació de les Nacions Unides el 1945, just al final de la Segona Guerra Mundial, i el conseqüent traspàs de responsabilitats del Regne Unit a una organització sense experiència en la regió i encapçalada pel Comitè Especial sobre Palestina de les Nacions Unides (UNSCOP). Va ser així com es va produir una partició imparcial (amb interessos i pressions internacionals exercides pel lobby sionista), discriminatòria i profundament injusta: el 15 de maig de 1948 va tenir lloc la creació unilateral d’un estat, Eretz Israel (la llar jueva en hebreu modern). La pràctica no tenia res a veure amb la teoria, amb aquella famosa Declaració de Balfour de 1917 i el seu precepte de què: “no es faria res que pogués perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina”. Els palestins i les palestines van anomenar aquell dia, el 15 de maig de 1948, com a Nakba (la catàstrofe en àrab), el qual va donar pas a la primera guerra araboisraeliana, a l’expulsió d’unes 700.000/800.000 persones (encara ara refugiades, elles i la seva descendència, a Palestina, Jordània, el Líban i Síria majoritàriament i sense dret de retorn), a la destrucció de 615 pobles, expropiacions, ocupacions de cases, terrenys i botigues, a una neteja ètnica i a un reguitzell d’altres violacions flagrants dels Drets Humans i del Dret Internacional. La Nakba va ser reconeguda com el dia de la memòria del poble palestí. Avui en fa 72 anys. 72 anys que el projecte sionista va erigir les seves bases mitjançant el reconeixement d’un Estat il·legítim, mitjançant un apartheid israelià que no només encara és latent sinó que s'endureix ferotgement i constantment, segon a segon i centímetre a centímetre. I tot plegat, amb la impunitat israeliana i la complicitat escandalosa de la comunitat internacional, incloses institucions, universitats i empreses catalanes.

El projecte sionista continua amb el pas dels dies, mesos, anys i dècades. Només durant l’any 1958 es van destruir 27.000 llibres palestins, titllats d’inutilitat o d’amenaça. Aquesta xifra correspon a una petita part documentada, però tot fa pensar que les xifres són exponencialment elevades. Malgrat sembli un oxímoron, també cal recordar el memoricidi: l’eliminació de noms i localització de pobles, patrimoni arqueològic, cultural i litúrgic, béns immobles, arxius, objectes personals i afectius, i un llarg etcètera. S’intenta esborrar del mapa tot el que sigui material, però també les persones. Es continua fent una neteja ètnica, de la qual els infants no en queden exclosos. És el que es pot anomenar l’infanticidi palestí, amb més de 2.000 infants assassinats des de l’any 2000, l’últim Zaid Fazal Al-Qaisya, un nen de 14 anys assassinat aquest dimecres 13 de maig de 2020 a Al-Fawar, al sud d’Al-Khalid (Hebron). Així que avui no només commemorem l’any 1948, sinó el que està passant en aquests instants.

El terme apartheid (separació en afrikáans) s’emmiralla en l’exemple d’ocupació d’assentament i segregació social per part dels colonitzadors boers holandesos i que també va tenir lloc entre 1948, però amb una data límit: 1990. Com admeten Luciana Coconi i David Bondia, l’apartheid: “és un sistema que consagra, a través de lleis, polítiques i pràctiques la supremacia d’un grup humà sobre un altre, basant-se en criteris racials”. En el cas israelià, el relat sionista justifica les seves pràctiques, a partir de 1967 i per criteris religiosos, com una mesura per lluitar contra l’antisemitisme i la necessària protecció de la població jueva arran dels prògroms i l’Holocaust. Qualsevol actor que critiqui les seves pràctiques d’apartheid és titllat d’antisemita. En definitiva, el relat sionista construeix una narrativa de conflicte religiós.

Però la discriminació és regeix per criteris de nacionalitat i ètnia, per ser palestí o palestina. Una ocupació no es pot despolititzar al·legant motius religiosos, a part del fet que essencialitzar un conflicte entre el judaisme i l’islam esborra la diversitat religiosa i confessional de la zona (com ara la població drusa i cristiana, entre d’altres) i la convivència religiosa. A Palestina no hi ha un conflicte entre religions, hi ha un apartheid amb zones reservades, reglaments de circulació, una política demogràfica, empresonament i maltractament, en definitiva, preceptes bàsics d’un sistema d’apartheid. Més concretament, algunes de les estratègies d’apartheid que s’utilitzen sistemàticament per a discriminar i oprimir el poble palestí son: la construcció del mur, les incursions militars, les expulsions forçades, la destrucció de pobles, els checkpoints, les detencions administratives, les carreteres restringides, la confiscació de terres, el control de portes i barreres físiques, la prohibició de viatges, els assentaments il·legals i que creixen a un ritme incessant, les tortures, les execucions extrajudicials, els atacs aeris indiscriminats (també en zones protegides), la prohibició d’accés als serveis bàsics, els camps de persones refugiades superpoblats i la demolició de cases amb la conseqüent prohibició de reconstrucció.

És important endinsar-nos una mica més en aquesta última pràctica, la demolició de cases, ja que està invisibilitzada tant pels mitjans de comunicació com per les polítiques internacionals i les agendes acadèmiques. La força ocupant israeliana l’acostuma a emprar com a càstig col·lectiu, una pràctica prohibida pel Dret Internacional Humanitari, tant per l’article 50 del Reglament Relatiu a les Lleis i Costums de la Guerra Terrestre de 1907 com per l’article 33 de la Convenció de Ginebra de 1949. Tant la demolició de cases com les detencions administratives són procediments administratius que provenen de regulacions excepcionals, utilitzades a Sudàfrica, els Estats Units i Irlanda del Nord. Tot i que en el cas palestí, l’excepcionalitat s’ha normalitzat.

L’important d’aquesta pràctica són els resultats que genera. Encara que una buldòzer pugui enderrocar un habitatge, no aconsegueix el seu objectiu final, que és desarticular un nucli familiar, social i identitari ni tampoc les seves activitats econòmiques i polítiques. Moltes vegades aconsegueix tot el contrari, ja que el veïnatge, els familiars i les amistats s’uneixen contra un enemic comú, contra una situació de desempara compartida per tots i totes. Qualsevol força ocupant a de protegir la societat civil que té sota control, però des de 1967 el govern israelià (la Knesset) i les Forces de Defensa d’Israel (IDF) han portat a terme més de 49.000 demolicions cases. Això no obstant, el patiment que genera l’apartheid no s’ha de contemplar de forma paternalista victimitzant els actors, encara que les xifres escandalitzin, sinó que també s’han de contemplar les seves resistències. Les demolicions de cases també inclouen els terrenys. Si bé es cert que en molts casos també es confisquen, en molts d’altres es continuen treballant, amb el cos davant de qualsevol vexació militar. En el cas de la collita d’olives, per exemple, els pobles s’organitzen en comitès locals i regionals per a cobrir la falta de mà d’obra, arran dels empresonaments o assassinats. Un cop més, les dones tenen un paper preponderant en la subsistència econòmica palestina (veure foto). Algunes de les veus femenines que contesten les estratègies d’apartheid no només són reprimides, sinó que, alhora, són invisibilitzades i silenciades, sigui quina sigui la seva forma de lluita.

Una de les líders més conegudes de la lluita armada palestina és Leila Khaled (membre del Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPAP), famosa pels segrests d’avions l’any 1969, després de la Guerra del mes de juny de 1967. Però també és important recordar Mariam Abu Daqqa, qui abans d’aquesta guerra, en el mateix 1967, va escriure a l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) per exigir la incorporació de les dones a les files. Més tard, es va convertir en líder del Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP). Un altre exemple n’és Fátima Barnawi, membre d’Al-Fatah, la primera dona presonera a Palestina, a l’any 1967. Des d’aleshores, segons l’Associació de Drets Humans i Suport als Presos, Addameer, hi ha hagut més de 10.000 dones empresonades. Cal ressaltar que la majoria d’elles van escollir i continuen escollint la lluita pacifista, o simplement viure a la seva terra natal com a acte de resistència. N’és un clar exemple Khalida Jarrar, l’exdirectora d’Addameer i, més tard, membre del Consell Nacional Palestí de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP). Va ser jutjada dues vegades, al 2015 i 2016, per la seva activitat política a l’OAP, una violació del principi judicial que impedeix ser jutjat més d’un sol cop per la mateixa acusació. Després de vint mesos de detenció administrativa (amb presó sense judici i renovacions cada sis mesos) va ser posada en llibertat. A l’octubre de 2019 els militars la van anar a buscar a casa de nit i ara torna a estar entre barrots, amb la mateixa situació o pitjor, ja que arran del COVID-19 s’han suspès les visites i els judicis. Veiem com l’accentuació de la privació de drets (serveis bàsics i material sanitari) queda justificada per la pandèmia, però en canvi no s’atura l’annexió de la Vall del Jordà ni els bombardeigs a la Franja de Gaza.

Tornant a alguns exemples recents de resistències femenines, no només es jutja l’activitat política sinó també l’activitat artística. Un exemple n’és l’empresonament al 2015, seguit d’un arrest domiciliari el 2016, de la poetessa Dareen Tatour. El motiu del delicte va ser el seu poema Resistir. Aprofitant l’avinentesa, cal destacar altres poetesses d’origen palestí, com ara Rafeef Ziadah o Suheir Hammad. Des de Gaza, una referent pacifista és Khadiya Assalman, qui va pregonar i liderar la lluita desarmada, pacífica i còrporea, ja que a l’any 1971 moltes dones de la Franja de Gaza van posar els seus cossos davant dels fusells dels militars.

Avui en dia, continuen creixent generacions de dones feministes amb noves formes de resistència, com Intimaa Alsdudy, qui, a través d’una campanya a favor del boicot acadèmic israelià, anomenada PSCABI, pren exemple i agafa forces de dones sud-africanes. La repressió no s’atura, és cert, però tampoc la seva contestació, les veus contestatàries femenines existeixen i resisteixen. A Internet, Ahed Tamini va ser assenyalada com a possible símbol de la resistència palestina després que es fes viral un vídeo seu al 2017, aleshores menor d’edat, bufetejant un militar perquè havien disparat una bala de goma al cap del seu cosí. La van condemnar vuit mesos de presó. Un últim exemple de rigorosa actualitat és el de Mais Abu Gosh, del passat 3 de maig. Una estudiant de 22 anys torturada i condemnada a setze mesos de presó per ser membre d’una organització estudiantil de la universitat. I és que la resistència al projecte sionista, sigui armada o pacífica, és titllada, sota jurisprudència israeliana, de terrorista o d’il·legal. Tanmateix, hi ha un moviment feminista en auge, Tal’at (Sortirem en àrab), que està irrompent als carrers de les principals ciutats palestines sota un mateix càntic: “No hi ha pàtria lliure sense dones lliures”. I és que la lluita és estructural, contra l’ocupació, contra l’apartheid i contra la neteja ètnica, fins a eradicar les bases patriarcals. Ja sigui a les presons, a les universitats, als negocis, als carrers, a les llars o a les collites d’olives. Existir es resistir.

Per a formar-vos més, us recomanem:

• La xerrada de Jorge Ramos Tolosa “La Nakba, anàlisi decolonial de Palestina”: https://www.youtube.com/watch?v=A9XY2REzxj0&t=2880s
• L’associació Addameer: https://www.addameer.org/
• El portal de notícies Palestina Libre: https://palestinalibre.org/
• La campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS): https://boicotisrael.net/ca/